HISTÒRIA DEL CANAL
HISTÒRIA DEL CANAL
L’any 1778 el rei Carles III habilità el Port dels Alfacs per comerciar amb Amèrica, amb la voluntat de facilitar una sortida al mar als productes aragonesos, fet complementat amb la creació d’una nova població: St. Carles de la Ràpita.
Per tal d’enllaçar l’Ebre amb el port per a evitar la perillosa barra de la desembocadura, el maig de 1780 s’inicià la construcció del primer Canal de Navegación Amposta – St. Carles de la Ràpita. Però cap el 1783, el canal començà a tenir problemes per manca de calat. Construït al mateix nivell que el riu, els sediments que aquest transportava obstaculitzaven el canal impedint el pas de les embarcacions.
Tots aquests inconvenients fan replantejar-se la construcció d’un Canal de Alimentación que ja estava contemplat en els projectes d’obres iniciats el 1847 per a fer possible la navegació de l’Ebre (Canal de Alimentación del Canal de Navegación Amposta – San Carlos de la Rápita). L’origen s’ubicaria a Xerta fins a Amposta, amb la finalitat d’aportar aigua i mantenir els nivells adequats al Canal de Navegación que tindria la connexió a Amposta, molt a prop de l’actual Plaça de l’Aube fins el “partidor”. Aquesta injecció d’aigua creien que facilitaria la sortida de l’Ebre al Mediterrani, tot evitant les barres al·luvials de la desembocadura.
Per tant, el primer canal es converteix en l’antecedent d’una situació que tornarem a trobar 80 anys més tard: la reconversió d’un canal de navegació en un canal de reg.
El fracàs de tots els projectes i intents de promoure la navegabilitat de l’Ebre no va desesperançar el francès Isidoro Pourcet, el qual obtingué l’any 1849 la concessió provisional, que esdevingué en definitiva el 26 de novembre de 1851.
D’aquesta manera naixia la Real Compañía de Canalización del Ebro, legalitzada el 1852. La legislació de 1851 establia, entre altres, els següents objectius: l’execució de les obres per facilitar la navegació de l’Ebre des de Zaragoza fins a Amposta, construir un canal des d’Amposta fins els Alfacs a més de les obres necessàries per al reg.
Gran part dels accionistes foren anglesos i francesos; per tant, una de les principals obres de l’Espanya del S.XIX adquiria una dimensió internacional.
Acabades les obres que feien possible la navegació fluvial, aquesta es va iniciar l’any 1858 però la competència del ferrocarril deixà obsolet el projecte de navegació de l’Ebre, ja que el superava en economia, velocitat i cost quant el transport de persones i mercaderies.
En prendre protagonisme el ferrocarril, el Canal d’Alimentació es prolongà fins la desembocadura amb el nom de Canal Principal tot mantenint el seu traçat paral·lel al riu.
El Canal de la Dreta es va fer realitat el 1856 – 1857 i, a partir d’aleshores, sorgí tota una xarxa de sèquies i desguassos possibilitant el sanejament del Delta dret i la introducció del cultiu de l’arròs. Per tant l’hemidelta dret al segle XIX esdevé un espai a colonitzar.
Hi havia molta tasca a fer, la qual cosa propicià l’arribada de moltes famílies de tota condició per a colmatar aquestes terres pantanoses, desermar-les, fer-les aptes per al cultiu per poder establir-se i guanyar-se la vida malgrat la duresa de les condicions.
En començar la campanya de l’arròs, arribaven grups procedents tant de l’interior com de València (que ja tenien experiència en aquest cultiu).
Una gran part d’aquests temporers es van anar establint a la Ribera, de tal manera que entre 1850 i 1920 es produí la colonització agrícola més important de la Catalunya contemporània.
Cal tenir en compte que la posada en funcionament del Canal, impulsà el que podríem considerar una segona colonització: enginyers, tècnics comptables; guardacanals, regadors, mestres artesans, etc., tots plegats transformaren la regió.
L’any 1860 es creà la Junta d’Acotament, constituïda per propietaris de terrenys amb l’objectiu d’incloure les seves terres en la zona acotada i autoritzada per a cultivar arròs. Aquesta Junta fou la precursora dels Sindicat de Regs, que aglutina tots els propietaris regants i usuaris que tenen dret a l’aigua de reg per a gestionar-la i distribuir-la equitativament.
Aquesta complexa xarxa hidràulica es feia, paral·lelament, a la transformació dels erms en terres cultivables i el colmateig; a mesura que els canals i desguassos s’endinsaven cap a l’interior de l’hemidelta dret on el cultiu de l’arròs era el protagonista.
El 1867, la concessió per a la navegació atorgada a la Real Compañía es transformà amb la intenció de fer les obres necessàries per al reg. Aquesta nova concessió, amb una durada de 99 anys, suposà el canvi de nom: Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro.
El 1966, en prescriure la concessió, assumí les competències la Confederación Hidrográfica del Ebro fins que anys després, constituïda la Comunitat General de Regants del Canal de la Dreta de l’Ebre (1967) es va fer càrrec de l’administració i explotació mitjançant una concessió a perpetuïtat. Des d’aleshores, el Canal de la Dreta de l’Ebre i la xarxa de distribució són gestionats i explotats pels regants a través de l’entitat esmentada, des de l’Assut de Xerta fins al mar.
Aquest acte es ratificà per Orden Ministerial l’any 1970 amb el lliurament d’un Expediente de Reversión que atorgava a la CGRCDE tots els bens, obres, terrenys i serveis necessaris per al reg.
Actualment, l’hemidelta dret compta aproximadament amb una superfície de regadiu de 14.992 hes. i 5.000 regants, amb una concessió de 27’6 m3/s atorgada per la CHE.
Parlem d’una institució històrica afermada en el territori que, sacrificant generacions, ha estat capaç de transformar un espai inhòspit en un llegat valuós que perdura fins els nostres dies.